Ser humano: ¿ser propietario -individualmente por su trabajo-?, ¿ser específicamente trabajador?
El principi fonamental del liberalisme és la propietat com a dret natural constituent de l'individu, el qual no es pot vulnerar, i amb el qual l'individu és lliure de fer el que vulgui. Donada tal definició, l'individu queda reduit a la seva condició material -l'únic que pot esdevenir propietat del que h ha en ell, o que, en una visió distinta a la liberal, l'únic que pot esdevenir-ho de tot allò que constitueix a l'individu.
Donat que l'individu és merament un cos objectiu, la seva relació amb els altres és una relació mecànica -mai subjectiva, ideal, o abstracta; sempre real, o objectiva. Però no només és així de limitada la visió liberal; segons aquesta doctrina l'únic tipus de relació -objectiva, per suposat- és la d'oposició, mai la col·laboració o ajuda mutua, car -segons els seus advocats- «la meva llibertat -s'entén, la de fer lliurement el que vulgui amb allò que és meu- d'un individu acaba on comença la de l'alre»; és a dir, ens coartem la llibertat -o el pas, car parlar de llibertat entre objectes mecànics ho trobo un malabarisme lingüístic- mutuament -mai constituim, en una relació, condicions que possibilitin major llibertat. L'associació mol·lecular que constitueix un ésser més complex, així com l'associació d'animals humans o no humans per a facilitar tota acció en mires al fi que sigui, són fets inexplicables i inexplicats dins el marc liberal; a tot estirar, les associacions humanes són simples formes d'organització per a mantenir distància entre individus i que així no es coartin tant. Mai ajudar-se; com a màxim, mantenir-se separats per a que cada individu tingui un espai de moviment on ell pugui actuar sol, sense ajuda ni coerció -la qual cosa, val a dir, crec que és una situació límit on existís el buit espacial entre individus, i aquest buit o manca de res extensa que pugui condicionar, pugui ser ocupat per un individu quan li plagui, sense estorbs; però realment existeix el buit, hi ha algun buit entre algun objecte o objectes i algun o alguns altres objectes?
El principi fonamental del liberalisme és la propietat com a dret natural constituent de l'individu, el qual no es pot vulnerar, i amb el qual l'individu és lliure de fer el que vulgui. Donada tal definició, l'individu queda reduit a la seva condició material -l'únic que pot esdevenir propietat del que h ha en ell, o que, en una visió distinta a la liberal, l'únic que pot esdevenir-ho de tot allò que constitueix a l'individu.
Donat que l'individu és merament un cos objectiu, la seva relació amb els altres és una relació mecànica -mai subjectiva, ideal, o abstracta; sempre real, o objectiva. Però no només és així de limitada la visió liberal; segons aquesta doctrina l'únic tipus de relació -objectiva, per suposat- és la d'oposició, mai la col·laboració o ajuda mutua, car -segons els seus advocats- «la meva llibertat -s'entén, la de fer lliurement el que vulgui amb allò que és meu- d'un individu acaba on comença la de l'alre»; és a dir, ens coartem la llibertat -o el pas, car parlar de llibertat entre objectes mecànics ho trobo un malabarisme lingüístic- mutuament -mai constituim, en una relació, condicions que possibilitin major llibertat. L'associació mol·lecular que constitueix un ésser més complex, així com l'associació d'animals humans o no humans per a facilitar tota acció en mires al fi que sigui, són fets inexplicables i inexplicats dins el marc liberal; a tot estirar, les associacions humanes són simples formes d'organització per a mantenir distància entre individus i que així no es coartin tant. Mai ajudar-se; com a màxim, mantenir-se separats per a que cada individu tingui un espai de moviment on ell pugui actuar sol, sense ajuda ni coerció -la qual cosa, val a dir, crec que és una situació límit on existís el buit espacial entre individus, i aquest buit o manca de res extensa que pugui condicionar, pugui ser ocupat per un individu quan li plagui, sense estorbs; però realment existeix el buit, hi ha algun buit entre algun objecte o objectes i algun o alguns altres objectes?
¿Es el ser humano un homo laborans, es decir, por naturaleza su actividad es la labor productiva -su naturaleza o natural condición es el trabajo? Al márgen de que a estas alturas no parece haber razón para sostener -ni negar- que haya una esencia de nuestro ser, por falta de conocimiento respecto a si somos determinados a un télos aristotélico o a un fin histórico-ideal, o si somos libres; vayamos a tratar el asunto del trabajo como necesidad: necesidad de recursos externos debida a una carencia propia. Y así, planteémonos la cuestión del modo siguiente: ¿es una necesidad muy primaria o más secundaria el trabajo?
Para empezar, permítaseme otra pregunta que dará pie al desarrollo del asunto: ¿Qué necesitamos? Antes lo he dicho, necesitamos recursos externos. ¿Si tuviéramos esos recursos sin tener que trabajar -esto es, realizar un ejercicio con el fin de producir o obtener un recurso1-, trabajariamos? Es claro que no, de modo que no podemos contar el trabajo como necesidad primaria; antes bien, solo se trata de un medio de obtención de recursos, medio que va de nuestra necesidad a esa obtención -es el camino que une ambos puntos.
Necesario es aquello que se requiere para hacer algo de un cierto modo; si obtuviéramos el recurso sin trabajo, no necesitariamos trabajar. Ahora bien, ¿podemos obtener esos recursos sin trabajar? Si la respuesta es no, entonces nosotros -por ahora, al menos- necesitamos trabajar. Si así fuera, el medio de obtención sería tan necesario como el objeto-recurso mismo que necesitamos obtener.
De todos modos, ni el recurso ni el trabajo son necesidades estáticas, y tampoco absolutas. Aceptándose -por ahora, con tal de no abrir aquí otro tema, que nuestra constitución tiene dos ámbitos: el moral y el material; que por el primero queremos ser libres y por el segundo actuamos mecánicamente; y que ambos se combinan derivando todo el devenir -en que dos ámbitos participan: pretendemos ser autónomos y a la vez somos condicionados, siendo una mezcla, con proporciones variantes de ambos ingredientes, la que constituye el carácter de lo que hacemos (jamás del todo moralmente o del todo mecanicísticamente; solo en grados variantes). Toda necesidad se nos plantea como: (a) usar medios para fines subjetivos, (b) satisfacer una reacción-estímulo de vacío con el objeto que parece prometer esa tal satisfacción (o siendo menos abstracto, reaccionar a un impulso externo tal como nos define o confiere la reacción ese mismo impulso).
Vemos que el avance científico nos permite cambiar el tipo de recursos -por conseguir realizar algo con otro tipo de recursos, algo que satisface la misma necesidad que nos llevaba a usar el anterior tipo de recurso- y el tipo de medio de obtenerlos. Por tanto, no son siempre los mismos; y al no haber uno de estos por cada necesidad, tampoco deben asociarse absolutamente: la necesidad puede estar, y puede que la satisfagas sin ese recurso, de modo que quedaría eludido o fuera de lo que necesitamos -al menos, para tal necesidad.